Hola!

Aquest format és una mica especial, si volíeu rebre informació objectiva del concert dels Rentadors de Juneda, aquest no és el lloc adequat ehehehe.

Començarem per l'inici:

Només arribar, vaig adonar-me que estava nerviosa. No de nervis paralitzants, sinó dels que et fan actuar com un esquirol tancat en una gàbia. Parlava molt i molt ràpid mentre organitzava les idees, que sortien de mi abans de tenir forma alguna. Un cop aparcats, el Marc (director del festival) ens va ensenyar el camerino i el millor de tot, LES XUXES.

Abans de gaudir, però, calia muntar. Un sol de justícia, una rampa estreta i massa material. Una mala combinació, però tot va sortir bé. Em vaig retrobar amb l'Anjos, el tècnic de llums que ens acompanyava als bolos que fèiem per Espanya quan actuava a la companyia de l'Aula de Teatre. L'última vegada que em va il·luminar devia tenir quinze anys, i ara ho feia de nou amb vint-i-quatre.

La prèvia al concert es va fer curta i, després de l'abraçada ritaulística, vam trepitjar l'escenari. Jo sempre surto l'última i allà entre els arbustos d'aquell lloc privilegiat vaig somriure quan ningú em mirava pensant en el camí que ens havia portat fins allí. I, tornant a la realitat, vaig sortir al moment que tocava, deixant que la pedra rodés muntanya avall.

Era el primer cop que algú veuria el que portàvem treballant, com a mínim, quatre mesos. De tant en tant buscava la mirada dels pares entre el públic per previndre els possibles dubtes que m'envaïssin l'espai mental. Quan això fallava, només calia mirar al meu voltant per saber que ho teníem per la mà, veníem a jugar.

A l'acabar ens vam sorprendre de com havia anat tot, errors que podíem comptar amb una mà, energia i sensació d'haver acomplert un propòsit. Molta gent del públic em va parar per felicitar-nos i jo no cabia en mi. Tornant al camerino, una mare i una filla em van saludar. La nena em va dir una de les coses més dolces que m'han dit: "de gran vull ser com tu, una cantant". De sobte allà, enmig del festival, vaig retrobar-me amb mi quan era petita, mirant-me des d'uns altres ulls. Avui dia encara se'm fa estrany dir que soc cantant, a moments em costa creure-ho, però aquella nena ho veia clar. I, entre transparències i abraçades descompensades, una espurna va retornar.

Desmuntar, camerino i sopar. Gerard Aledo de fons i una bona conversa. A les deu de la nit ja estàvem més que preparats per veure a Pastora. A una vuitena fila d'uns antics rentadors a Juneda, el temps es va fer petit mentre es dilatava. Em semblava veure totes les seves versions temporals dins la mateixa actuació. Passat, present i futur, compresos en una hora i trenta minuts.

Per tancar la nit, Planeta Codac. Uns bafles per la veu, amplis sonant directes i una bateria de batalla, al descobert. Em va semblar realment estar en un concert de punk d'aquells que ja no es fan: pocs recursos i molt talent per endavant.

Tornant a casa, alguna cosa m'impedia deixar de somriure. Potser era el concert, potser era la gent, potser era la vida dient-me que a poquet a poquet tot es va fent.

Berta